Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cervesaartesana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cervesaartesana. Mostrar tots els missatges

diumenge, 4 de setembre del 2016

Ruta per Santiago en cotxe, 2ª part

Anem a dinar al Silabario, un nou restaurant del Barri Italia on serveixen l'alga cochayuyo, aquella que a Espanya importen com aliment per a animals. Realment tot deliciós, recomanable al 100%.

A més tenen la cervesa artesana +56 El código de Chile. Una cervesa boníssima que fan a Santiago una parella molt maca, la Fran i el Jaime. Els coneixem perquè vaig contactar amb ells per comprar els seus gots que m'encanten i ja els hem trobat a algunes fires que es fan a Santiago.

Sopaipillas amb pebre de cochayuyo i d'ají


Arrollado de cerdo y malaya natural (vedella) 
Sobre pebre de cochayuyo y salsa verde de la casa (pepinillo, cilantro, cebolla morada, limón, ají encurtido), acompañado de cebolla perla, en reducción de navegado y ají encurtido.


Veranito de San Juan
Abastero natural asado salteado con costillar ahumado, longanizas artesanales, papas nativas y cebolla caramelizada, todo en reducción de caldo de carne.


Ensalada de quinoa
Acompañada de rúcula, almendras tostadas, pimientos, cubos de pepino, cochayuyo y cilantro. Aderezo limoneta y menta.


Un pastís de murta. Té pinta estranya però estava... hummm!


Un restaurant amb un entorn molt agradable, i a la terrassa tenen mantetes per si fa fred.







Fa unes setmanes vaig comentar a uns amics xilens que volia anar a fotografiar els murals de la Población San Miguel, un projecte que es va fer el 2010, per tal de recuperar l'espai i la situació dels seus habitants. Però em van avisar que no hi anés sola, i menys a fer fotos caminant. 
A la Población San Miguel hi viuen unes 7.000 persones en d'habitatges socials dels anys '60'. No és una zona massa recomanable, així que aprofitant que tenim cotxe hi passem sense parar ni baixar.
Les fotos no estan gaire bé perquè estan fetes des de la finestra i quasi sense parar... i rebent alguna mirada estranyada.






Aquí estaven netejant les restes de la feria (mercat de verdura i fruita)









Al matí havíem passat per les comunes de nivell alt de Santiago. Tot de cases de luxe, amb molta seguretat, filats elèctrics, entrades privades... una mostra de la gran desigualtat social que hi ha al país.

Seguim ruta cap al Parque de los Reyes al barri Mapocho
Podeu veure el per què del nom












I el sol es pon... així que anem cap a casa


dissabte, 13 d’agost del 2016

Curicó, Vilches - El Maule VII Regio

A Xile és festa també el 15 d'agost, per tant aprofitarem per a fer un viatge de tres dies a El Maule, VII Regió.

De camí ens trobem aquest rètol... No sabem si anar-hi, però no, no ens arrisquem.


Autopista direcció Talca


Curicó
El carrer principal


Un Mall de cargol


Iglesia Matriz de Curicó


Edifici del Club de la Unió a Curicó, després del terratrèmol de 2010



Plaza de Armas 
Està considerada com una de les més maques de Xile, declarada Zona Típica el 1986 i coneguda com la Plaza de las Palmeras perquè en té 60 portades de les Illes Canàries.





Quiosc de ferro fos, construït a l'estil Eiffel, pendent de restauració





Una estàtua mapuche


De camí cap a Vilches parem a dinar a "Donde Juanito", a Molina, cuina xilena


L'entrada, una amanida de vegetals


El pebre que no falti


I de plat de fondo, Cacerola de vacuno amb agregado d'arròs...


... i una Chorrillana (carn, patates i ous ferrats)
Això si, per beure només Jugo de melón natural


Cap a Vilches


Tot El Maule està plè de mimoses



Diuen que a la zona hi ha fenòmens ufològics,,,

Vilches comprèn tres zones al llarg del camí que porta fins la Reserva Nacional Altos de Lircay: Vilches Bajo, Medio y Alto.
Hi ha cabanes turístiques i particulars i també serveis turístics de neu, però millor anar-hi a l'època d'estiu.
Riu Lircay



Cementiri de Vilches

Cada 1 de novembre, com a tot arreu, la gent fa la visita tradicional al cementiri, però en aquest és molt més divertida. És tradicional dinar allà i prendre "gelat de neu" fet artesanalment. Vet aquí perquè és tan alegre aquest cemetiri.


Ostres, ja veig d'aquí a quatre dies al Jordi Roca venent gelats de neu a Girona:



Volcán Descabezado
Veiem uns indicadors que marquen una fàbrica de cervesa artesana, i  cap allà que anem. Tenen servei de cabanes, restaurant, artesania, melmelades casolanes i una cervesa molt bona. La fa la María Muñoz Salvatierra, que crec que és argentina.


Però això si, aneu-hi a l'estiu...







Cabanes mones camí a la Reserva Natural Altos de Lircay (les lletges no cal)



Com que ja és tard, no podem entrar al camí de la Reserva i per tant decidim fer un trosset més curt dins del Parque Gil de Vilches, fins a les Piedra Tacitas al riu Lircay. Aquests forats a les roques són "tacitas" que els indígenes utilitzaven per a moldre gra.


I de cop el sol comença a amagar-se i posar-se vermell, però estem dins del bosc i només el veiem entre els arbres.



I a l'altra banda, reflectit a les muntanyes del davant.


I al final...



No tenim cobertura als "celulars" i volem avisar al lloc on dormim si ens poden fer sopar doncs no es veuen gaires possibilitats per on som. Però finalment no ho aconseguim, així que provarem sort.
Arribem a La Maravilla, l'hostal de la Marion, una alemanya enamorada de Xile. Tant que s'hi va quedar...
Hem tingut sort i ens donarà una sopeta, una quiche de verdures i unes sopaipilles acabades de fer... 
Ens ha salvat la vida!

Però com a tot arreu, el tema de la calefacció està fatal... Ens trobem a l'habitació una estufa de butà gran, d'aquelles que si hi dorms amb ella encesa, ja no et despertes. Realment no s'adonen del perill? La deixem encesa mentre sopem i quan tornem a l'habitació no s'hi pot respirar... és horrorós. Sort que la Marion n'és conscient i està buscant una alternativa doncs fins ara només obria pel bon temps.
Ja li hem dit que es posi un dipòsit de gas... la millor calefacció del món!!!