La veritat és que aquest viatge no l'hem organitzat gaire i per tant anem improvisant sobre la marxa.
Hem decidit que anirem a Yerbas Buenas i posem el navegador del "celular", Google Maps en definitiva.
Resulta que seguint la carretera arribem a una porta tancada que ens impedeix el pas... però hi ha un bon senyor que ens informa de que si volem passar per aquest camí hem de pagar $2.000 (menys de 3€) o bé anar enrere i agafar una altra ruta. El terreny o fundo per on passa el camí és una concessió de "Extracción de áridos y Derecho a puerta" a una empresa agrícola. Total que paguem i seguim endavant. Naturalment ens dóna la corresponent "boleta" com a comprovant.
Com que veu que ens parem per fer fotos, potser pensa que ens podem perdre i ve amb la seva bici a marcar-nos el camí.
No se les acaben les pedres... en tenen per una bona estona.
Aquí ja ens hem incorporat a la carretera normal.
La Vall del Maule és zona de fruiters, hortalisses, verdures. Dades a nivell nacional:
- superfície manzanos rojos 64%
- superficie kiwi 51%
- superficie viñas 39%
- superfície cerezos 48%
- 50% de las exportaciones de frambuesas congeladas
- tercera región en superficie forestal del país con un poco más de 1 Millón de hectáreas, considerando plantaciones y bosque nativo.
- concentra el 83% de la superficie de arroz que se produce en Chile, el 30% de maíz y el 12% de trigo.
Jo no sé quantes bodegues hi ha a Xile, però en són moltes!
Les parades de bus als pobles
Una església
I ja som a Yerbas Buenas
Un poblet típic que ens va agradar molt, però el més divertit és que s'havia fet famós perquè allà s'hi rodava una sèrie de televisió. No en teniem ni idea. Per si li voleu donar un cop d'ull...
Estava una mica desert, sense pràcticament ningú pel carrer. I tot tancat.
Nosaltres sense dinar, amb set d'una cerveseta artesana xilena de les que fan tan bones...i a l'únic lloc que trobem resulta que se'ls hi ha acabat...
I passant per allà que veiem un "lugareño" que estava assegut davant la porta de casa prenent la fresca i li preguntem per algun lloc on dinar i ens dóna, molt amablement algunes indicacions... Li agraïm la informació i continuem per la vorera contrària fent fotos i passejant, I el Juan Arturo que ve darrera nostre... i ens comença a explicar la seva vida, la dels fills, total que acabem prenent un "tecito" a casa seva amb la seva dona la Iris... i sense cervesa ni dinar, però amb una història de vida per recordar.
Finalment decidim agafar el cotxe i anar fent camí a veure si trobem on dinar. Ja cansats i amb gana, a San Javier veiem un lloc -una mica cutrillo- i ens alimenten amb un trutro, que és la cuixa del pollastre i els seus corresponents agregados. I si, jo bevent una coke, però és que la necessitava.
I ara si, enfilem cap a l'autopista doncs els caps de setmana es fa "taco" i no és cosa de passar-nos moltes hores a la carretera.
Per cert, que aquí les autopistes també es paguen i ben cares com a Catalunya! Però com a mínim hi ha servei de provisions.
